Svanzaròti

Chéi che se clama “dì de la mèrla” l’è i ultimi tréi dì de ẑenàr (29, 30, e 31). A star a la tradizión el saròss i tréi dì pù frédi de l’an. Ma a dir el veri, i studi sul tèmp da cando che se sa, i dìs che dopo i primi dés dì de Ẑenàr g’è sèmper stà putòst n’aumént de la temperatura. Comunque ancia adès, cando che l'è la fìn de ẑenàr tuti i è d'acòrdi che l'è i dì pù frédi de l'an.
G’è arcànte storie de la mèrla entela tradizión taliana e tute le vèn da la fàola de Demetra e Persefone. I dì de la mèrla l’è tréi dì endo che Ẑenàr (o l’Invèrn), rapresentà da 'n vècel, el móssa la só ira còntra la mèrla con sdràmi, gran flociàde e vènt frét.

Sta storia la conta de Demetra, dea de la Tèra e protetóra de la natura, che l’éva bù na belìssima fiòla, Persefone, da só fradèl el Ẑeus. Ade, el dio dei morti, el s’è ‘nnamorà de sta bèla putèla e i l’à portàda vìa, strassinàndola con él entel regno dei morti. Demetra, alór, l’à scomenzià a zerciar só fiòla dapertut, e, disperada come mai pù, l’à desmetù de starge dré a le plante, tanto che l’à ciausà na gran ciarestìa de fiori e de fruti su la tèra. La natura la s’era ‘ndromenzàda e i òumni, ‘ntant, i pativa per la s-ciarsità dei só dóni.
Ẑeus alór l’à dezìso de ‘ntrométerse e l’à comandà a l’Ade de darge de vòuta Persefone a la Demetra. La Ade l’era d’acòrdi, ma prima de lagiàrla nar la g’à fat magnàr sèi grani de melagrana, che i obligiàva la putèla a tornar da él, entel regno dei morti, per sèi mesi a l’an. Enzì i antichi i se spiegiava el córer de le staẑón: cando che Persefone la tornava su la tèra, la Demetra contentóna la desmissiava la natura, la primavéra e l'istà. Al contrari, entant che la Persefone la era entel regno dei morti, la natura la sé ‘ndromenzava e i ciampi e i pradi i tornava a èsser senza fòie e senza vita, come che suzét l’autón e l’invèrn.

Na mèrla con en belìssim àbit de plume, bianc’ come la néo, la era sèmper tormentada da ẑenàr, més frét e ombriós, che ‘l se godéva a spetar che la nidés fòra dal só nì en zércia de magnar, per trarge su la tèra frét e glàz. Stufa de sti dispèti, la merla n’àn l’à dezìso de provéderse assà damagnar per en més, e la s’è seràda entel só nì, fòr dal frét, per tut el més de ẑenàr, che a chél tèmp el g’eva sol vintiòt dì. L’ùltim dì del més, la merla, pensando de aver embroià ca pèsta de ẑenàr, l’è nuda fòr da só nì endo che l'era scondùda e la s’è metuda a ciantar per coionarlo. A ẑenàr però la g’è nada su per el nas e l’à domandà d’imprést tréi dì a feuràr e ‘l s’è des-ciadenà a far nìr bufère de néo, vènt, glaz e aca. La merla l’à cognèst entanàrse, con la cóa tra le zatèle, enten ciamìn e l’è restada ìo en chél refugio per tréi dì. Cando che la merla la è nuda fòra, la era sì sana e svèlta, ma le só belìssime plume le era deventade tute mòre a ciàusa del spòz del ciamìn, e ‘nzì l’è restada per sèmper con le plume negre. E ancora 'ncòi, de sòlit, i ultimi tréi dì de ẑenàr l'è i pù frédi de l'an.

La vita de san Romédi l’è da méter entórn al’an 1000. El nidéva da na famìlia nòbile de l’Austria, vizìn a Innsbruck, e l’à lagià a la Glésia de Trent tuta la só ròba, e po’ ‘l s’è ritirà entén romitòri, ‘n Val de Non entel comun de Predaia, che g'à pròpri 'l só nòm. San Romédi l'era nominà zà a la fìn del XI sècol e dopo la só nòmina la s’è slargiada con la spartisión de le relìchie ancia en Austria entei posti da ‘ndo che ‘l nidéva. El Romédi l’è un dei primi remìti; el "remitàẑo" l'è 'n modo de vìver en contemplazión e ‘ntel Trentin l’è durà enfìn ai nòssi tèmpi.

Ai tempi de san Viẑìli, vésco de Trènt, vivéva ente na valéta fòr de man en Val de Non, en remìt che se clamava Romédi. Sto vècel remìt ormai vizìn a la mòrt, el voleva far l’ùltim viaz a Trènt per zapàr la benedizión dal vesco Viẑìli. Sichè ‘l s’à fat parezàr dai só frati tut chél che ocoréva per el viaz. I pòri frati cando che i è nadi a selàr el ciavàl i à vist en grant órs che se magnava pazìfico la bestia che l’era ligiada a na planta. El Romédi l’è nà sùbit sul posto e senza la minima paura de l’órs el g’à comandà de ‘ncuzzolàrse ẑó per tera e de lagiàrse selàr. «Tì às magnà ‘l mé ciavàl e adès tì mé pòrtes a Trent», el g’à dit. Alóra l’órs el s’à lagià méter la sèla del ciavàl mòrt e ‘l Romédi la scomenzià ‘l só pelegrinàẑo vèrs Trènt. Na sclapada de auzzèi la compagnava la prozessión enzì tuti i séva che pasàva ‘n viaẑadór straordenàri che al só passàgio ‘l féva tanti miràcoi. Cando che l’è arivà ẑó a Trènt le ciampane del dom le à scomenzià a sonàr dópel per farge onór a chél grant’om.

Cando che èren pòpi e se néva entel bósc’ per brigiàudi o per far la sòrt, se ne ris-zàven a sbregiar en fior o na plantòta i nòssi vèzzi i ne cridàva sùbit e i né diseva “Varda che vèn el Salvanèl!”

G’era na bòta ‘n Val de Non la belìssima putèla coi ciavéi lòngi e ‘ndoradi. Ca putèla la spetava ‘n pòpo senza èsser maridada e i paesani i la tormentava e i gé diséva perfìn de èsser na strìa!
Stufa de esser scoada da la só ẑènt, la dezìso de s-ciampar e l’è nada ente na caverna sul mónt. Aidàda da arcante persone che la sé fidava, l’è stada bòna de vìver enfìn che l’à crompà en bèl popìn san e asvèlto che l’à clamà “Salvanèl”. Nó l’era pròpri ‘n nòm per en pòpo perché ‘l féva nir en mént “selvàdec’”, ma essendo nat entel bósc’ el podéva nar bèn. Ca putèla e ‘l Salvanel nó i pù podèst tornar entel só paés e alór só ciasa è restà ‘l bósc’.
El Salvanèl l’à ‘mparà a cognósser le plante da l’odór, el séva tut su le bestie e l’era bòn perfìn de prevéder el tèmp. Entei ani ‘l Salvanèl l’è nù su san e fòrt e ancia se ‘l déva ‘n pòc’ de sudizión, per via de na gran barba negra, l’era ‘n bòn òm. L’era mutégn e ‘l se movéva sol de nòt, ma cando che calchedun géva bisògn l’era sèmper pronto a aidàrlo senza volér engot en cambi.
Tra le tante ròbe, el Salvanèl el g’à ‘nsegnà ai contadini a far el formài, ma cando che sti cì i s’è perméssi de far svólgo de l’art del ciasàr senza dìrgel, el s’è ‘nrabià ‘nzì tant che l'à monẑù tute le vacie senza lagiàrge na gózza de lat ai contadini e po’ i l’à molàde da la stala e nó ‘l s’è pù fat véder. Siché se pòl dir che ‘l Salvanèl l’era sì 'n bòn òm, ma ancia vendiciatìo e permalós e gé voléva star atènti a nó fàrge ‘n tòrt o a combinàr malàni entel bósc’. Se calchedun ‘l se ris-zava a taiàr calche planta, o ‘mpizzar en fogét enla selva, 'l Salvanèl el sé ‘nviperìva e ‘l deventava dispetós.
En dì per ordine del goèrno i boràri i à scomenzià a taiàr plante su plante per far en stradón còmot en mèz ai bos-ci per podér portar el legnàm tra l’Italia e l’Austria. El Salvanèl el s’è ‘nfurià enzì tant che na nòt el g’à robà ai boràri tute le manàre e i segóni e ‘nzì ‘l dì dré i à cognèst nar a provédernen de nòve. Ma nó ‘l s’è contentà, la nòt dopo l’à robà le ròde dei ciari che ciargiàva le bóre. Sichè i boràri i à cognèst emplantàr ìo ‘l laóro.
Ensoma l’era mèio no seciàrge le bale al Salvanèl, perchè l'era peverìn, comunque 'l só scopo l’era chél de protéẑer el creato.
Enzun sa cant che l’à vivèst el Salvanèl, ma g’è cì che crét che nó ‘l sia mai deventà vècel, e che ‘l ẑìria ancor per i bós-ci de la val.

Entei ani ‘ndré en Val de Non g’era zèrti fèudi soẑèti a l’Impero e zèrti al Prìnzipe vesco de Trènt. El fèudo del Contà che ‘l togéva ént Flaón, Tères e Cunéo coi só teritòri (ancia ‘ncòiendì ‘l comun che tòl ént i tréi paesi ‘l se clama Contà) ‘l dipendéva da l’Imperatór e col vesco nó i néva tant d’acòrdi. El ciastèl de sto fèudo l’èra a Flaón e ai tempi de sta storia l’era ‘n man a la famìlia dei Spaur. Ancòi de chél ciastèl è restà sol pòce murògne ma ‘n bòt l’era ‘n ciastèl grant e ‘mportante.

Ai tempi de stiani ‘l fèudo del Contà, l’era comandà da una de le famìlie pù potènte de la Val, chéla dei conti Spaur. I ẑandàrmi dei conti i néva ‘ntórn per i paesi a seumnar el terór tra la pòra ẑènt combinàndo nossocànte crudeltà. Del rèst tuti i nònesi i séva ché i sbìri dei conti i féva petenàde per tuta la val per tègner pléne le casse dei só padróni.
Ente sto clima, ‘n bèl dì è arivà la ós che nideva ‘l Prìnzipe vesco de Trènt, a far visita a chéi da Flaón. Sti cì i geva la speranza che ‘l vesco ‘l metés en pòc’ de ordine ‘ntel Contà: i sperava che ‘l gé cridas ai conti per tute che angiarìe. Enchél dì che l’è arivà, a Flaón g’era na fóla a spetàrlo. Tuti i sé spetava de véderlo arivar con i só soldadi, ma ‘nveze ‘l s’è presentà sol col só servo. I conti i g’à fat ‘n grant azèt e ‘mparéva che sto cì ‘l stés benón con chéi ludri e la ẑènt l’è restada fregiàda a véder che ‘l vesco ‘l tegnìva la part dei conti.
Entant entel ciastèl i eva parezzà ‘n tratamént per fàrge onór al Prìnzipe che l’èra sentà ẑó ‘ntel posto d’onór e a zena g’era ogni ben di Dio da magnar e da béver, cianti, risade e ẑògi dei bufóni.
A na zèrta ora è ciapità ‘ntel salón de le feste dói ẑandarmi armadi che i à zapà ‘l pòer vesco e i l’à petà ‘n presón.
La ẑènt da Flaón, che la scoutàva da lontàn chel festón, ancora avelìda perché la pensava che ‘l vesco ‘l fus amìzi dei conti, nó la séva chel che suzzedéva entel ciastèl. La domàn che l’albeẑava i à sentù urli e zìgi, l’era ‘l servo del vesco che l’urlava: “I à metù ‘n presón el Prìnzipe! I conti i l’à metù ‘n presón!” Da ìo a pòc’ tèmp s’è fat na discrèta fóla e ‘n prèssa i à studià come far a liberar el vesco.
Finì la festa, i conti i eva lagià càter sbìri a far la guardia al portón. Dal sintér che portava su al ciastèl i à vist en pòver’òm con dói botesìni de vin su la s-cena. A ‘n zèrto punto sto cì ‘l s’è ‘nzopegià e tut disperà l’à vardà nar i botesìni ẑó per el bos-c’. Le guardie le s’è fate avanti e le g’à domandà al pòer òm chel che ‘l ge déva ‘n cambi se i lo aidàva a recuperar le bót. E el ‘l g’à respondu: “Se mé aidào a portarli su un l’è vòs”. Sti cì nó i se l’à fat dir dó bòte e i è corèsti ẑó per la chìpa a tòr su i botesìni e dopo che i ge l’à portadi su a chel ‘òm, i s’è metudi sùbit a béver fòra dal botesìn che i eva zapà per pagiamént. Ma chéi da Flaón, furbi come la bólp, i eva mesdà ‘l vin con na pólver che l’à ‘mbriagià e ‘ndormenzà i ẑandarmi.
Chel’òm alór l’è córs a clamàr tuti i só paesani e, con prudenza, i è nadi ént entel ciastèl e i à liberà ‘l vesco.
Enchél dì chéi da Flaón i à fat na gran festa e per ringraziarli ‘l Prìnzipe vesco ‘l g’à regialà la só crós de oro e l’à manda ‘l só esèrzito a destrùẑer el ciastèl dei conti ciatìvi.

Sóta l’aca del lac’ de santa Ẑustìna, che ‘l g’è dal 1951, g’è càter pònti: el Pònt Àut che l’è sul Nós e ‘l porta da la spónda de Dermul a chéla de Tassùl e l’è sta fat dai Romani; el Pònt dei Regài che l’è sta fat entel otozènto e l’è sul Rì san Romédi; el Pònt da Banc’ sóra ‘l Rì de Sanzén e che ‘l doròss èsser ancia chésto del’otozènto; e po’ g’è ‘l Pònt de la Mula sóra ìl Rì de san Romédi che l’è forsi ‘l pù nominà ancia per via de la storia che ve contàn.

Sta storia la cónta de cando ‘l Prando Clesio, Barón de Cles (che po’ l’era só pare del Bernart, el Cardinal che l’è sta Prìnzipe vesco de Trènt e l’è nà vizìn a deventàr papa), l’è sta costrét a zoàr de pù che ‘mprèssa da na fóla de contadini ‘nfuriadi per via de le angiarìe che i cognéva subir. Visto che l’era zircondà da sti vilanàzzi l’à pessegià a montar su la só mula e varda che nare per i só possèssi. La mula la corìva sèmper pù ‘mprèssa, ma i contadini rabiósi nó i zedéva e i era sèmper ìo drè. Arivadi sul burón del Rì de san Romédi, la mula e ‘l Prando i à cognèst blocàrse. Però ca pòra bestia spaventada dai zìgi dei contadini l’à trat en sàut straordenari che l’à portà de là del rì ‘l Prando. El Barón contentón per el caràẑo de la só mula che la g’èva salvà la pèl, l’à fat far ìo ‘nchél posto en pònt che tuti dopo i à clamà Pònt de la Mula.

Cando che èri ‘n pòpò el dì ‘n San Blaʃi, el 3 de feuràr, i mèi i mé mandava a Messa per farme benedìr la gola. L’è na tradizión che la vèn da l’antichità e adès, almen ente la mé paròchia nó la g’è pù (forsi ancia perché g’è massa pòci prèti).
Tut scomenzia però ‘l dì prima, el dói de feuràr, che l’è la festa de la Presentazión de Ẑeʃù al Tempio, ma che ‘nbòt la sé clamava Madòna de la Zeriòla (Purificazión de la Beata Vèrẑine Maria). L’è massa lòngia star cì a spiegiar sté complicaziòn, fato sta che ‘nchél dì se ‘mbenedis le ciandéle, ségn de la luze de Cristo.
Eco alór che con le ciandéle ‘mbenedìde da la Zeriòla, da San Blaʃi g’è l’uʃànza de ‘mbenedìr la gola.
San Blaʃi da Sebaste l’èra mèdico e vesco e l’è deventà sant perchè l’à fat arcanti miràcoi. L’è sta perseghità dai Romani enfìn che i g’à taià la testa entel 316 dopo Cristo.
Cì ge vòl dir che san Blaʃi l’è ‘l protetór de la gola, perché un dei só miràcoi pù notòri l’è chél de can che l’à varì ‘n putèl che éva ‘nglotì la rèsta de ‘n pés e l’à ge s’èra ‘mplantada ‘n la gola e ‘l ris-zava de morìr stofegià. Eco perché alóra i mèi i mé mandava a Messa ‘l dì ‘n san Blaʃi. El pàroco ‘l tè metéva dói ciandéle sóta ‘l barbizzòl e ‘l diséva:

“Per l’intercessión de san Blaʃi, Vesco e Màrtire,
el Sioredìo ‘l tè lìberia dal mal de gola e da ogni àuter mal.
Entel nòm del Pare del Fiòl e del Spiritosànt. Amen.”

San Blaʃi a Romàl
Enla val de la Noèla, sóta a Romàl, sóra ‘l burón fónt de pù che zènto metri, g’è ‘l romitòri de san Blaʃi, de flanc’ a la strada che pòrta da l’àutra su a Ciadièz e Banc’. Ente sto posto è sflorì tante storie, la pù antica la parla dei frati Templari e dei frati maladi de lébra coi spìriti che ziróndola ẑó ‘ntel burón.
Ente stó romitòri g’è dói glésie e una i la clàma «baʃelgiòta» per via che la còpia le basélgie vére con tant de colòne, ma, se ciapìss, l'è tut pù pìzzol. Ogni an el tréi de feuràr a san Blaʃi a Romàl i dis Messa, i ‘mbenedis la gola, e pò a la fin de la fonzión i dà fòra na tronda ai fedéi.